PER SANTA LLÚCIA UN PAS DE PUÇA


És un refrany comú en totes les llengües romàniques (occità: A St. Lúcie ú saut de púcie. Italià: Santa Lucia, la notte più lunga che ci sia. Piamontés: A Santa Lüsía , ël pas d'una furmía. Provençal: A Santa-Lucia lou jou crèisson d'un saut d'una niera). El seu significat és ben evident: després de la davallada autumnal, el dia comença per fi a allargar.  Sabem, tanmateix, que el solstici es produeix el 21 de desembre, i, doncs, que el 13 encara minva el dia: la dita, per tant, és falsa. A què es deu aquesta greu contradicció entre la cultura popular i la realitat?
L’any 46 aC a l’imperi Romà s’implantà el calendari julià, que més tard havia d’adoptar l’església de Roma. En el primer Concili de Nicea (325) es va decidir el sistema per a calcular la data de pasqua (primer diumenge després de la primera lluna plena de la primavera), i aquell any l'equinocci primaveral havia sigut el dia 21 de març. Si tot anava bé, cada any, al voltant del 21 (hi pot haver una variació de quasi un dia degut als anys bixests) havia de tenir lloc l’equinocci. Tanmateix, un petit error de càlcul en la durada exacta de l’any féu que, comptat en el calendari julià, l’equinocci s’avançara en el calendari a raó de 3 dies cada 400 anys. En conseqüència el 1582 (transcorreguts 1257 anys des de Nicea, i per tant un poc més de quatre cicles de 400 anys) la primavera començà l’11 de març: deu dies abans del que preveia la norma del concili.
Per corregir aquest error, el papa Gregori XIII ordenà la reforma del vell calendari; en honor seu, el nou s’anomenaria gregorià. En el Libre d’antiquitats de la seu de València, s’explica “Lo modo de la correcció del calandari feta en lo any 1582... per anar errat lo equinocci en 10 dies... se llevassen per universum orbem 10 dies del calendari... de tal manera que a 4 d’octubre, qu. és la festa del gloriós sant Francés, se celebràs dita festa y.s contàs 4 d’octubre. Y lo sendemà qu.és a 5, se contàs 15 de dit mes, celebrant en aquell la festa de sant Dionís”. Com que sant Dionís (9 d’octubre) era una festa important a València se celebrà aquell any , excepcionalment, el dia 15, ja que tots els dies entre el 5 i el 14 d’octubre havien estat esborrats de colp de la vida i de la història del país.
Just abans de la reforma, el solstici d’hivern queia, doncs, l’11 de desembre, de manera que per santa Llúcia (13 de desembre) el dia havia crescut uns pocs segons. Després de la reforma, el solstici es produeix el 21 de desembre, i el dia de santa Llúcia (que no es mou del 13) se situa 8 dies abans dels solstici, quan el dia encara decreix.
Això ens obliga a pensar que el refrany ha de ser anterior a la reforma gregoriana. Però per altra banda tampoc no pot ser gaire anterior. Recordem que el calendari julià avançava el solsticis a raó de tres dies cada 400 anys. Allà pel 1182, el solstici d’hivern es produïa el 14 de desembre, i doncs, per santa Llúcia encara no creixia el dia. Pel 1450, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, just per santa Llúcia, i per tant l’allargament del dia no era perceptible. A molt estirar podríem situar el termini de validesa del refrany entre finals del s. XV i el 1582. 
Tot això explicaria l’error, però encara ens quedaria per resoldre una qüestió: com s’ha pogut mantenir viva durant tants anys i en tantes llengües una dita que és objectivament falsa? En formularem una hipòtesi:
Abans del s. XVIII, la precisió dels rellotges no era prou bona perquè es detectara la falsedat del refrany. El respecte a la tradició oral, l’encert de la rima, i el patronatge de santa Llúcia (anunciadora de la llum), col·laboraren de manera efectiva en aquesta conservació. Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme. Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, però el pas del sol pel meridià no ho és. La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però l’acumulació successiva d’aquests petits instants produeix un desfasament entre l’hora solar i l’hora dels rellotges mecànics que pot arribar als setze minuts. Això  té com a conseqüència un desplaçament del migdia mitjà (el que marcaven els rellotges mecànics) respecte al migdia solar i, en conseqüència, el migdia mitjà no és produeix en l’instant central del dia solar (la meitat del camí entre l’eixida i la posta del sol).
Tot això fa que les durades del matí i de la vesprada, comptades amb el rellotge mecànic, tinguen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia. Mesurat amb el rellotge mecànic, un dia complet pot decréixer i, per contra, créixer la vesprada. Naturalment, el matí haurà decrescut un temps superior al del creixement de la vesprada.
I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia:
Entre el dia 10 i el 13 de desembre el dia s’escurça en 1min i 46  segons repartits en dues meitats iguals de 53 segons pel matí i per la vesprada.
Si ho comptem amb un rellotge mecànic el total del dia s’escurça igualment en 1 minut i 46 segons, però el matí s’escurça un total de 2 minuts i 10 s i la vesprada s’allarga 24 segons.

Aquest increment de la vesprada civil comporta que, mesurat en un rellotge mecànic, el sol es pon 24 segons més tard el 13 de desembre que el 10 de desembre. Algú que per mesurar l’evolució del dia es fixara només en l’hora de la posta del sol conclouria, erròniament, que havia allargat el període diürn. Si això ha influït o no en la pervivència secular de la dita, no ho podem assegurar. En qualsevol cas, és ben curiós que aquest refrany recuperara una mena de vigència parcial segles després d’haver esdevingut fals i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertader en la memòria col·lectiva de tants pobles.